Canvis en el sistema educatiu.

  Anys enrere l'escola i la família es complementaven, de manera que la primera donava coneixements sobre matemàtiques, geografia,llengües,etc; i l'altre subministrava les bases culturals(el costum d'escriptura, la història contemporània,etc). Els destinataris d'aquestos aprenentatges eren els fills de les famílies riques i amb certa base cultural.
Però l'arribada de les democràcies europees i el desenvolupament industrial va requerir una alfabetització en massa que donà lloc a un nou sistema educatiu obligatori, que no va tenir respostes satisfactòries.
Després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys seixanta, es va començar a denunciar el sistema selectiu que s'havia desenvolupat en el terreny de l'educació, però no es realitzaren canvis a gran escala. Com a conseqüència  aparegué el que anomenem analfabetisme funcional.

  

  Avui dia, podem preguntar-nos si realment ha canviat alguna cosa des dels anys seixanta i Tonucci ens dóna la resposta: no. 
L’autor exposa el cas d’Itàlia,que no difereix massa en el d’Espanya, i ho resumeix clarament quan diu que ens trobem davant "una escola cada vegada més antiquada,perquè,mentre tot ha canviat en progressió geomètrica, a la institució educativa no ha canviat res, perquè els professors han quedat completament al marge d’aquest procés de transformació”.   
No només s’han deixat de banda durant l’elaboració de lleis, sinó que la formació inicial del professorat no s’ha modificat. És a dir, es formen a partir de normatives elaborades durant l’època feixista, la qual cosa no té cabuda en un sistema democràtic que pretén educar els nens en uns valors totalment contraris a aquestes ideologies.
A més, aquestos fets són encara més perjudicials avui dia, quan escola i familia no es complementen (al contrari del que hem anomenat abans), sinó que tot el pes de l'educació dels nens cau en l'escola,ja que les famílies, cada cop més endinssades en la seva feina, es desentenen més de l'educació dels seus fills. 

  El que si ha canviat en els darrers anys és l’escola com a institució, que ha guanyat un autèntic monopoli respecte a l’educació. Això fa que els nens estableixin coneixements paral·lels a la vida real, és a dir,els hi són útils a l’escola, però no són utilitzables a la vida quotidiana. Com diu Tonucci: “S’aprenen moltes coses però es continua vivint com si no es coneguessin.”

  Com crear, doncs, una escola nova que permeti solucions als problemes esmentats? L’autor ens presenta dos models d’escola: la transmissiva ( que correspon al sistema tradicional) i la constructiva, en la qual el mestre esdevé un guia per a l’alumne, que s’anirà “construint” a ell mateix en un medi estimulant. 

  Però aquesta escola no solucionarà la crisi que ens envolta mentre els professors siguin “ensenyats a no ensenyar” o no tinguin la mateixa preparació que un matemàtic  perquè “per  ensenyar als més petits cal menys formació” i, el més greu de tot: siguin els menys qualificats. Aquest últim aspecte seria fàcil de solucionar si seguíssim el model de Finlàndia, on només poden aspirar a ser professors aquells que han obtingut les millors notes en totes les matèries.D'aquesta manera, es milloraria la qualitat dels ensenyaments i pot ser, els mestres no estarien tan mal vistos com ho estan actualment.

  Cal dir, que aquesta escola nova, tot i que pugui semblar un tant utòpica, és possible. Això sí, cal assumir uns riscs i responsabilitats que els governs i institucions (sobretot al nostre país) no estan disposats a acceptar.






"es formen a partir de normatives
elaborades durant l’època feixista"
Font: Creative Commons.

  Havent llegit la primera idea clau del llibre Como aprender y enseñar competencias,de Zabala, me n'adono de que la teoria que la majoria d'estudiants compartim sobre la forma en que ens preparen, sobre tot a l’ institut, és certa.
Nosaltres, els estudiants, som conscients des de que comencem primer de la ESO de que ens estan preparant simplement per aprovar un examen, que ens portarà a un altre, i així successivament, fins arribar a la universitat. Es tracta del sistema selectiu que anomena i critica Zabala en aquest primer capítol: els considerats aptes podran passar a aquesta institució, els altres hauran d'entrar al món laboral.

Però ambdós grups comparteixen una característica: probablement no hauran adquirit les competències necessàries per afrontar el futur que se’ls planteja.
Aquest fet es déu a que el nostre sistema ens instrueix mitjançant la memorització a curt termini, impedint l'aplicació en la vida quotidiana dels nostres coneixements.
Tot i així, cal dir que en els últims anys el sistema educatiu ha patit un gran canvi que està deixant de banda l’escola tradicional i que els estudiants ja comencen a gaudir.

  

Però “formar per a la vida” (paraules textuals de l’autor en el seu quart capítol), no es basa només en l’ensenyament de coneixements teòrics i pràctic. És necessari formar persones amb criteris i valors que puguin intervenir en la societat i fer que aquesta funcioni. Diversos drets humans i conferències realitzades per diferents organitzacions (UNESCO, UNICEF,etc) defensen la importància de desenvolupar la personalitat humana dels nens.
En aquest sentit, la feina no recau només en les escoles, sinó també en les famílies. Per aquest motiu els informes escolars estan evolucionant de manera que aquestes famílies puguin adonar-se’n de quins aspectes ha de millorar el seu fill amb ajuda dels qui l’envolten. És a dir, ja no es tracta només de qualificar una assignatura, com pot ser matemàtiques, el que Zabala ens mostra en els diferents exemples és com a les escoles es valoren diferents aspectes (actitud, maduració global, adaptació, etc) que faran que el nen arribi a un complet desenvolupament humà.

  

Hola a tots,

soc una estudiant de primer d'educació primarìa a l'universitat d'Eivissa i una d'aquelles persones que mai s'havia imaginat que treballaria amb nens fins que aquest estiu he tingut l'oportunitat de treballar amb uns nens meravellosos al Marroc.
D'aquesta forma he començat una nova etapa en la meva vida que esper que em pugui portar moments tan fantàstics com els que vaig passar allà.