Canvis en el sistema educatiu.

  Anys enrere l'escola i la família es complementaven, de manera que la primera donava coneixements sobre matemàtiques, geografia,llengües,etc; i l'altre subministrava les bases culturals(el costum d'escriptura, la història contemporània,etc). Els destinataris d'aquestos aprenentatges eren els fills de les famílies riques i amb certa base cultural.
Però l'arribada de les democràcies europees i el desenvolupament industrial va requerir una alfabetització en massa que donà lloc a un nou sistema educatiu obligatori, que no va tenir respostes satisfactòries.
Després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys seixanta, es va començar a denunciar el sistema selectiu que s'havia desenvolupat en el terreny de l'educació, però no es realitzaren canvis a gran escala. Com a conseqüència  aparegué el que anomenem analfabetisme funcional.

  

  Avui dia, podem preguntar-nos si realment ha canviat alguna cosa des dels anys seixanta i Tonucci ens dóna la resposta: no. 
L’autor exposa el cas d’Itàlia,que no difereix massa en el d’Espanya, i ho resumeix clarament quan diu que ens trobem davant "una escola cada vegada més antiquada,perquè,mentre tot ha canviat en progressió geomètrica, a la institució educativa no ha canviat res, perquè els professors han quedat completament al marge d’aquest procés de transformació”.   
No només s’han deixat de banda durant l’elaboració de lleis, sinó que la formació inicial del professorat no s’ha modificat. És a dir, es formen a partir de normatives elaborades durant l’època feixista, la qual cosa no té cabuda en un sistema democràtic que pretén educar els nens en uns valors totalment contraris a aquestes ideologies.
A més, aquestos fets són encara més perjudicials avui dia, quan escola i familia no es complementen (al contrari del que hem anomenat abans), sinó que tot el pes de l'educació dels nens cau en l'escola,ja que les famílies, cada cop més endinssades en la seva feina, es desentenen més de l'educació dels seus fills. 

  El que si ha canviat en els darrers anys és l’escola com a institució, que ha guanyat un autèntic monopoli respecte a l’educació. Això fa que els nens estableixin coneixements paral·lels a la vida real, és a dir,els hi són útils a l’escola, però no són utilitzables a la vida quotidiana. Com diu Tonucci: “S’aprenen moltes coses però es continua vivint com si no es coneguessin.”

  Com crear, doncs, una escola nova que permeti solucions als problemes esmentats? L’autor ens presenta dos models d’escola: la transmissiva ( que correspon al sistema tradicional) i la constructiva, en la qual el mestre esdevé un guia per a l’alumne, que s’anirà “construint” a ell mateix en un medi estimulant. 

  Però aquesta escola no solucionarà la crisi que ens envolta mentre els professors siguin “ensenyats a no ensenyar” o no tinguin la mateixa preparació que un matemàtic  perquè “per  ensenyar als més petits cal menys formació” i, el més greu de tot: siguin els menys qualificats. Aquest últim aspecte seria fàcil de solucionar si seguíssim el model de Finlàndia, on només poden aspirar a ser professors aquells que han obtingut les millors notes en totes les matèries.D'aquesta manera, es milloraria la qualitat dels ensenyaments i pot ser, els mestres no estarien tan mal vistos com ho estan actualment.

  Cal dir, que aquesta escola nova, tot i que pugui semblar un tant utòpica, és possible. Això sí, cal assumir uns riscs i responsabilitats que els governs i institucions (sobretot al nostre país) no estan disposats a acceptar.






"es formen a partir de normatives
elaborades durant l’època feixista"
Font: Creative Commons.