Les competències segons Zabala

Ja hem parlat abans del terme competència, i és que actualment no podem parlar d’educació sense esmentar-lo, tot i que cal dir que aquest va néixer en l’àmbit laboral.
Recordem que una competència és una actuació(en la qual intervenen components actitudinals,procedimentals i conceptuals) eficient en un context determinat.

Podem aprofundir més, a partir d’una sèrie de definicions que referencia Zabala(2007), dient que una competència és la capacitat d’assumir un paper determinat en qualsevol possible context de forma efectiva i mitjançant un seguit d’accions que poden ser: coneixements, habilitats, avaluacions, presa de decisions,etc.

Per a desenvolupar-les, Zabala(2007) estableix una sèrie de passos a seguir, el punt de partida dels quals és la necessitat d’intervenir en una situació. Aquestos són:
     1.Anàlisi de la situació. Hem d’identificar-ne les dades més importants per a la resolució.
     2.Revisió dels esquemes d’actuació. Hem d’identificar quins són més adequats.
     3.Aplicació de l’esquema a la situació.
     4.Mobilització de components(actituds,procediments,fets i conceptes).

 Font: Elaboració pròpia.

L’aparició d’aquest terme va venir donada per la incapacitat d’aplicar els coneixements que anam obtenint. Llavors podríem dir que l’ensenyament ha d’apostar per la pràctica donant de banda la teoria.
Es tracta del debat on intervenen l’escola tradicional,que es centra en un aprenentatge mecanitzat, i la innovadora, de caràcter puerocèntric, és a dir, que intenta situar el nen en el centre del procés educatiu. Quan sorgiren les crítiques als processos de memorització i reproducció literal en l’aprenentatge es començaren a infravalorar els coneixements fins al punt que algunes escoles promouen l’acció per l’acció de forma dogmàtica, sense un fi determinat. No es tracta de polaritzar el coneixement de la pràctica, ja que sense continguts teòrics sobre els quals aplicar procediments no podem arribar a un aprenentatge significatiu. Es tracta, per tant, de combinar els dos aspectes per tal d’arribar a ser competents: per exemple, els coneixements conceptuals necessiten un procés per assolir-se i aquest variarà segons l’alumne. Aquest procés requereix de procediments pràctics com l’observació, l’experimentació, etc; activitat allunyades de la simple lectura i memorització.

Com sabem, ser competent implica ser-ho en tots els àmbits possibles, per això parlem d’educació per a la vida. Zabala(2007) repassa algunes propostes que permeten la definició d’aquest concepte.
Vegem-ne dos exemples:

     1.L’informe Delors per a la UNESCO(1996) estableix quatre pilars bàsics:
        -Saber conèixer.
        -Saber fer.
        -Saber ser.
        -Saber conviure.

      2. Monereo(2005) proposa quatre grans àmbits competencials on emmarca les competències bàsiques: 
        -Aprendre a buscar informació.
        -Aprendre a comunicar-se.
        -Aprendre a col•laborar.
        -Aprendre a participar en la vida pública.

Aquestes definicions corresponen a la idea de formació integral de l’individu perquè fan referència a totes les capacitats de l’ésser humà. Aquesta formació està integrada per quatre dimensions: la social, la interpersonal, la personal i la professional.
La primera intenta un procés cap a la pau, cap a la llibertat; en definitiva, cap a la justícia social per tal d’aconseguir l’harmonia humana.
La segona fa referència a la capacitat de relacionar-se i comunicar-se per tal de conviure positivament amb els altres, cooperant i participant a totes les activitats humanes(comprensió, solidaritat,tolerància...).
La següent pretén crear ciutadans autònoms, que participin en la gestió del món social.
Finalment, sabem que l’educació ha de donar accés als ciutadans al món laboral, per tant, hem de ser competents per exercir una tasca professional de manera responsable, flexible i rigorosa.

Per aconseguir competències en aquestes dimensions, Zabala(2007) formula tres preguntes.
       1.Què és necessari saber?
       2. Que s’ha de saber fer?
       3. Com s’ha de ser?

Aquestes fan referència als continguts explicats a l’entrada anterior sobre el currículum de primària.

Per finalitzar l’entrada d’aquesta setmana resumirem breument com s’han d’ensenyar les competències. Es tracta de seguir una sèrie de criteris relacionats amb la significativitat, la complexitat de les situacions en què s’han d’utilitzar, el caràcter procedimental i el estar constituïda per una combinació de components apresos des de la funcionalitat.
A més, afegim aquest link que porta al video de la conferència que va realitzar Zabala a Eivissa per a qui vulgui aprofundir més en els seus ensenyaments.

Com a estudiant m'he plantejat moltes vegades si no podria aprendre allò que m'estaven ensenyant mitjançant exercicis pràctics. És una qüestió que molts companys compartien i manifestaven, però havent llegit Zabala, me n'adono que estàvem caient en el pensament dogmàtic de l'acció per l'acció que no hagués ajudat en res al nostre aprenentatge, de manera que els mestres que tant criticàvem a l'ESO no rebutjaven les suggerències dels seus alumnes perquè sí, sinó perquè per aprendre alguns conceptes hem d'utilitzar, ho vulguem o no, el sistema tradicional d'aprenentatge.
Això si, els mestres(sobretot d'institut) haurien d'estar més preparats en l'ensenyament de competències, ja que ells han estudiat només allò específic de la matèria que dónen. Un físic serà molt savi en el seu camp, però no haurà treballat mai mètodes pedagògics, psicologia, no haurà estudiat com ensenyar  una competència,etc; de manera que no em podrà guiar en els processos pràctics d'aprendre un coneixement conceptual per poder portar-lo a la pràctica.

A la #UIB continuam parlant de competències! #EdubateBA

A photo posted by @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 1:57pm PST

El currículum de primària.

Els orígens del currículum de primària daten de l’any 1973 i neix de la urgència d’una renovació dels programes educatius de l’EGB, ja que els antics no s’ajustaven a les noves necessitats socials.
Aquest currículum té l’objectiu d’establir uns nous continguts per ensenyar a les diferents etapes educatives, així com noves metodologies que faran arribar l’educació a tota la població.
Cada centre el podrà adaptar de manera que estigui relacionat amb l’entorn d’aquest. Per a això s’estableixen tres nivells de concreció: 

  

  El primer,l’administració, reuneix tot allò que s’ha d’ensenyar(dividit en àrees de coneixement), així com orientacions sobre l’avaluació i com s’ha de fer.

  El segon nivell, el centre, situa els diferents projectes de les escoles, que concreten objectius generals i específics, els continguts més rellevants i les opcions metodològiques ideals per a la intervenció educativa del centre.

  Finalment,a l’aula,és on es plantegen les activitat i avaluacions relacionades amb els alumnes.

Paral·lelament a aquest currículum, trobem el que anomenem currículum ocult. Cal remarcar l’ importància d’aquest en l’àmbit de l’educació ja que es tracta de tot allò que aprenen els nens de forma inconscient, sense la intenció educativa del mestre.
Un exemple molt clar és el llenguatge sexista que tothom, sense voler-ho, utilitza. Quan un nen o nena s’embruta la roba, el primer que dirà el mestre és: “la mare tindrà feina amb tanta brutícia”. O si per a una classe de plàstica han de dur qualsevol tipus de ferramenta, els mestres diran als alumnes que preguntin als pares.
D’aquesta manera els nens assumeixen quin és el rol de cada sexe en la societat( de manera errònia, es clar).
Per això, nosaltres, els actuals estudiants d’educació primària i infantil, hem de començar a prendre consciència del nostre llenguatge, ja que tots volem una societat igualitària, però mai ens hem fixat en aquest tipus de detalls, que són els que els nens adapten amb major facilitat.

A continuació parlarem del projecte curricular de centre, que es crea a fi de connectar l’educació amb la cultura exterior. En aquest es concreta la flexibilitat oferta en el currículum i haurà de ser redactat per tots els professors ja que són ells qui coneixen profundament allò que han de fer.
Per afavorir aquesta integració en la cultura i en la societat és necessari entendre la cultura des de la globalitat. Per això el projecte curricular ha de treballar: les relacions dins l’aula i les relacions dels alumnes amb l’exterior;  l’ús de diferents fonts d’informació; el paper del mestre i el del propi alumne; el treball en equip; i les pautes d’organització per a determinades feines.

  

Parlar de currículum és parlar de continguts, ja que són una part molt important d’aquest. Aquestos han de ser significatius i per això l’alumne ha de participar activament en l’aprenentatge.
Podem diferenciar tres tipus de continguts:

  Els procedimentals són aquells que fan referència a allò que els alumnes han de saber fer per obtenir uns coneixements.

  Els conceptuals, fan referència a allò que s’ha de saber, als coneixements que els alumnes han de poder definir.

  Els actitudinals es refereixen a l’actitud que pot adoptar el nen cap als valors que regeixen les seves accions.  Aquestos s’interioritzen sobretot a partir de l’exemple.

Els continguts són una part indispensable del currículum, però a partir d’ells ha sorgit un debat que no deixa indiferent a ningú. Es qüestiona quins són els coneixements més rellevants en la societat actual que ha d’ensenyar l’escola; si s’ha de preparar des de tan pronte als nens  per a la vida laboral; els pares diuen que els seus fills no aprenen res; els alumnes que ja han viscut l’etapa de primària critiquen la densitat de les matèries...

Des del meu punt de vista, si que és veritat que es dóna massa importància a la finalització dels continguts  d’una assignatura. Personalment m’he trobat en moltes ocasions amb professors amb tanta pressa per acabar el temari que han fet que nosaltres, els alumnes, haguem perdut completament l’interès per la matèria, motiu pel qual, la gran majoria de la classe suspenia.

A més, en primària s’ensenyen competències a partir de la significativitat, que al seu torn requereix una sèrie de principis on el mestre ha d’intervenir per aconseguir el màxim desenvolupament del nen.
Si el principal objectiu del mestre és acabar el temari perquè es un objectiu del currículum, perd totalment l’atenció en el nen, fent que aquest pugui arribar a desentendre’s completament dels estudis que cursa. 

Tercer nivel de concreción del currículum de primaria: el aula. #EdubateBA #Magreb #Aula

Una foto publicada por @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 6:50 PST

L'aprenentatge significatiu i funcional. Els 10 principis psicopedagògics.

  En entrades anteriors hem parlat del capítol “Como aprender y enseñar competencias”, de Zabala.  En aquest apartat seguirem parlant de competències, concretament, de la seva significativitat i funcionalitat.

  Diem que un aprenentatge és significatiu quan,una vegada l’hem adquirit en l’estructura cognoscitiva ,és capaç de donar solució a problemes de la vida real. 
Les competències impliquen una mobilització de diferents recursos (coneixements,procediments i actituds)que han d’haver estat adquirits de la forma més significativa possible per a que aquestes siguin funcionals. És impossible que un nen sigui competent en determinada matèria si es treballa mitjançant l’aprenentatge mecànic, és a dir, mitjançant la repetició i memorització de conceptes (procediment adquirit de l’escola tradicional).

  

  L’aprenentage de competències està lligat a les condicions que s’han de donar per a que aquest sigui el més significatiu i funcional possible. Per això les teories constructivistes han elaborat un marc teòric que estableix les condicions ideals per a que un aprenentatge tingui les característiques anomenades. És tracta dels deu principis psicopedagògics.

  

  El primer de tots és esquemes de coneixement i conceptes previs. Podem configurar la nostra ment a partir de esquemes de coneixement. A mesura que passa el temps, aquestos es revisen, es modifiquen, i es tornen més complexos. D’aquesta manera qualsevol aprenentatge nou es construirà a partir dels ja existents.

  

  El segon parla de la vinculació profunda entre nous continguts i els coneixements previs.  L’aprenentatge es produeix quan s’estableixen relacions profundes entre allò que ja formava part de la estructura cognoscitiva i els nous continguts. Per exemple, un estudiant no pot resoldre equacions si no ha après abans a sumar,restar, multiplicar i dividir. Aquestes operacions més bàsiques han d’haver estat assolides profundament i si no és així l’aprenentatge de les equacions serà deficitari.

  

  Però cada alumne és diferent, cada un té un nivell de desenvolupament (tercer principi psicopedagògic) diferent.  Com hem dit anteriorment, els nostres esquemes de coneixements es revisen, es contrasten, es modifiquen,etc. Però això no és sempre possible, sinó que dependrà de les capacitats cognitives de cada alumne.
Imaginem una classe de vint-i-cinc alumnes, tots diferents. Adaptar-nos a ells podria ser una tasca complicada. En el següent principi plantegem una possible solució.

   Ens trobem en la zona de desenvolupament pròxim, és a dir la distància entre allò que ja coneixem i allò que volem aprendre i  en la qual el mestre intervindrà  per a aconseguir els nostres objectius. És el que Vigotsky  va anomenar socioconstructivisme, és a dir l’ intervenció d’un altra persona en el procés d’aprenentatge.
En el principi anterior hem plantejat el possible problema d’una classe amb vint-i-cinc alumnes. A partir d’aquest principi, podríem considerar com a possible solució el fet d’agrupar per parelles els nens, de manera que per exemple, a un que li vagin bé les equacions(sense ser excel·lent en matemàtiques)  pugui ajudar a l’altre que tingui més dificultats en la resolució de les operacions. Sempre sota la supervisió del mestre,es clar.

  

  Un altre factor important que intervé en el procés d’aprenentatge és la disposició cap a aquest. No només és important la capacitat cognitiva del nen, sinó també el seu equilibri personal, les seves relacions interpersonals i la inserció social.
Imaginem que anem a cinquè de primària i el nostre millor amic se’n va a viure a un altre país. Probablement durant un temps la nostra atenció a classe serà deficitària i tindrem problemes per estar al dia amb la nostra feina.
Un altre clar exemple és el cas del nen que a casa està patint els efectes d’un divorci. Probablement no només tindrà problemes amb els estudis, sinó  també a l’hora de relacionar-se amb els companys.

  

  El sisè principi parla de la significativitat i funcionalitat dels nous continguts. Una de les condicions principals per a que un aprenentatge sigui significatiu és que l’estudiant li pugui atribuir sentit.

  

  A continuació parlem de l’activitat mental i el conflicte cognitiu. Per a que l’aprenentatge es produeixi, és necessari el paper actiu de l’alumne. És ell qui ha de desenvolupar l’activitat mental per a poder refer els seus esquemes de coneixement(anomenats en el primer principi).
Però no es tracta de “fer per fer”, sinó que les activitats realitzades han de tenir un sentit, per exemple: l’observació, l’anàlisi, les aplicacions en contextos diversos,etc.
Record les excursions que fèiem quan anàvem a primària per a després analitzar a classe tot el que havíem après mitjançant fitxes, treballs en grups, etc. Record treballs sobre incendis, sobre sitges, sobre flora eivissenca.  D’aquesta manera es reflecteix la importància de les sortides escolars.

  

  L’octau principi parla de l’actitud favorable,sentit i motivació.  Com hem dit, per a que es realitzi un aprenentatge és necessari el paper actiu de l’alumne, que haurà de tenir una actitud favorable i certa motivació envers l’objecte d’estudi.

  

  Ja apunt d’acabar trobem els conceptes d’autoestima,autoconcepte i expectatives. Les expectatives d’èxit que provenen de idees que tenim de nosaltres mateixos són determinants per a desenvolupar una actitud favorable envers els continguts i feines que determinen l’aprenentatge.

  

  Finalment una reflexió sobre el propi aprenentatge és fonamental per a que aquest sigui més profund i  per facilitar-ne els nous

  Com veiem tots els principis estan relacionats entre si i formen les bases necessàries per a poder realitzar un aprenentatge significatiu. Un mestre hauria de ser capaç d’intervenir en tots aquestos aspectes. En un principi pot parèixer lògic que ho ha de fer, però no oblidem la quantitat de matèria que ha de donar. Ens trobem de nou davant un aspecte de l’escola tradicional que s’hauria de canviar. Retallar matèria per a que el mestre es pugui centrar del tot en els seus alumnes per tal de que puguin assolir el màxim rendiment possible i no caure en l’aprenentatge mecànic.

Font: elaboració pròpia.