L'avaluació

   A l'entrada anterior varem parlar sobre l'organització de l'aula per donar lloc a l'actual, en la qual parlarem d'un altre dels aspectes que cal reorganitzar: l'avaluació.

Veurem que aquesta no ha de servir per sancionar ni seleccionar l'alumnat i proposarem alternatives al clàssic examen que tothom coneix.

   Tradicionalment, el nostre sistema ha servit per seleccionar els estudiants, aquells considerats "els millors",  que anirien a la universitat.

Però no tothom pot, o vol, o necessita anar a la universitat; i aquells que hi arriben tampoc ho fan amb la preparació suficient perquè ningú mai no ens ha ensenyat a treballar la capacitat investigadora o les capacitats de comunicació oral, per exemple,  coneixements imprescindibles per a ser competents.

   Això podria fer-nos pensar que el vertader objectiu de l'ensenyament és la superació de proves, com si es tractás d'una carrera d'obstacles en la qual, per suposat, no importa des d'on has sortit, sinó que arribis el primer.

Aquest fet ens porta a l’aprenentatge mecanitzat a curt termini que només ens servirà per contestar un examen escrit.  La nota d'aquest és el que ens motivarà a realitzar els següent esforç (o en el pitjor dels casos, l'element que ens desmotivarà).

   Quan eduquem per pretendre la formació en competències, pensem en situacions reals que els nostres alumnes hauran de resoldre amb la major efectivitat possible, per tant, el seu procés avaluador ha de consistir en reconèixer si els seus esquemes d'actuació són els adequats per a superar aquestos conflictes en un context determinat.

És a dir, a clau està en elaborar activitats plantejades com a situació-problema en què els alumnes hauran de mobilitzar una sèrie de recursos a partir dels quals podrem conèixer el seu domini dels distints components i a través d'ells, de la pròpia competència.

   Pel que fa als diferents tipus de continguts, podem establir diferents tipus d'avaluació.

En el cas dels factuals, una pregunta oral o escrita és una estratègia apropiada.

Per als continguts conceptuals, els alumnes realitzaran resolucions de problemes a partir de l'ús dels conceptes.

Per als procediments, es cercaran fórmules relacionades amb activitats obertes per a comprovar la funcionalitat dels alumnes.

Finalment, els actitudinals es controlaran a classe, a partir de debats, actuacions grupals, comportaments, opinions,etc.

   Segons Neus Sanmartí "si no canvia l'avaluació, difícilment no canviarà res". Per tant, la catedràtica intenta donar alternatives en els seus escrits al clàssic examen que fan els alumnes tema rere tema així com proposa solucions per a millorar el seu rendiment.

   La competència aprendre a aprendre es pot aconseguir aprenent a autoavaluar-nos. 
Quan comencem un aprenentatge ens equivoquem sovint. Alguns estudiants són més capaços de superar els seus errors, mentre que altres tenen més dificultats. El que els diferencia és que els primers són capaços d'avaluar-se mentre que els altres han desenvolupat sistemes d'aprenentatge poc eficients.
A partir d'aquesta premissa podem observar que el problema didàctic no resideix en explicar de manera idònia sinó en saber com adaptar-se a les necessitats de cada alumne. Ens trobem davant un canvi de perspectiva en el qual ja no avaluem l'alumnat, però si les seves dificultats.

  Per ajudar els estudiants en aquest aspecte trobem els diaris de classe, on expressen el que creuen que han après i les seves dificultats. 

                                                             Font: elaboració pròpia.

   Una altra de les diferències entre els bons aprenents i els que no ho són tant té a veure amb la capacitat de pensar abans de fer.
Sempre cal dedicar un temps previ a avaluar i planificar allò que hem de fer. És important que els alumnes ho posin per escrit ja que quan es trobin davant un nou conflicte puguin anticipar-se i planificar les accions necessàries per resoldre'l. 

   Per avaluar i regular aquest aspecte trobem les bases d'orientació, que resumeixen el coneixement que els estudiants hauran d'interioritzar.
Altres instruments que ajuden aquesta planificació són els esquemes, els mapes conceptuals,etc.

   Per aconseguir superar les dificultats detectades podem utilitzar estratègies molt diverses: organitzar l'aprenentatge cooperatiu, preparar una hora de consulta setmanal, preparar diferents materials,etc.

   Un tercer aspecte que cal avaluar és si s'està fent bé o no una activitat. Per analitzar la qualitat d'una producció distingim entre els criteris de realització i els criteris de resultats. 

   Si nosaltres estam aprenent per a ser competents, l'avaluació ha de ser de tipus competencial. 

En primer lloc s'ha de revisar les activitats que es proposen per avaluar el nivell d'assoliment competencial. És a dir, entre totes les activitats que du a terme l'alumnat, cal escollir aquelles que puguin utilitzar-se per avaluar el nivell de desenvolupament d'algun component de les diferents competències. 

En aquest sentit és molt útil l’ús de la carpeta d'aprenentatge. Aquesta permet recollir les activitats dels alumnes, els seus objectius, les reflexions,etc.

   És necessari que les tasques d'avaluació orientades a valorar el desenvolupament competencial siguin contextualitzades(que plantegin un problema relacionat amb la vida real), productives( que no reprodueixin literalment les activitats realitzades per aprendre) i complexes (que obliguin a l'alumnat a mobilitzar i interrelacionar coneixements).

   Cal dir que l'avaluació ha de ser completament transparent. Els pares han d'estar informats després de cada sessió d'avaluació i el mestres han de compartir amb ells el màxim d'informació possible.
I tot i que la nota numèrica sembla ser l'element més acceptat , no permet saber en què poden ajudar als seus fills, per tant pot ser substituïda per un informe complet.
A més, els familiars haurien de tenir clar perquè s'està treballant per competències, què són, així com saber les característiques de les activitats plantejades als fills i els criteris d'avaluació utilitzats. 

   En conclusió, havent llegit les opinions de Zabala i Neus Sanmartí sobre un tema tan polèmic com és el de l'avaluació,el què més m'ha cridat l'atenció és adonar-me'n que aquells alumnes que tenien més dificultats era perquè no tenien la capacitat d'autorregular-se. Mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera i he descobert la importància del fet de saber autoavaluar-nos per a corregir els nostres errors. És un aspecte que totes les escoles haurien de treballar més ja que no se li dóna la importància que té.

Com veiem, a l'etapa preescolar l'avaluació es realotza en forma d'informe, de manera que engloba diferents competències. A primària aquest mètode es comença a perdre. #EdubateBA

Una foto publicada por @siilviiapr el Dic 12, 2014 at 2:55 PST

Les competències segons Zabala

Ja hem parlat abans del terme competència, i és que actualment no podem parlar d’educació sense esmentar-lo, tot i que cal dir que aquest va néixer en l’àmbit laboral.
Recordem que una competència és una actuació(en la qual intervenen components actitudinals,procedimentals i conceptuals) eficient en un context determinat.

Podem aprofundir més, a partir d’una sèrie de definicions que referencia Zabala(2007), dient que una competència és la capacitat d’assumir un paper determinat en qualsevol possible context de forma efectiva i mitjançant un seguit d’accions que poden ser: coneixements, habilitats, avaluacions, presa de decisions,etc.

Per a desenvolupar-les, Zabala(2007) estableix una sèrie de passos a seguir, el punt de partida dels quals és la necessitat d’intervenir en una situació. Aquestos són:
     1.Anàlisi de la situació. Hem d’identificar-ne les dades més importants per a la resolució.
     2.Revisió dels esquemes d’actuació. Hem d’identificar quins són més adequats.
     3.Aplicació de l’esquema a la situació.
     4.Mobilització de components(actituds,procediments,fets i conceptes).

 Font: Elaboració pròpia.

L’aparició d’aquest terme va venir donada per la incapacitat d’aplicar els coneixements que anam obtenint. Llavors podríem dir que l’ensenyament ha d’apostar per la pràctica donant de banda la teoria.
Es tracta del debat on intervenen l’escola tradicional,que es centra en un aprenentatge mecanitzat, i la innovadora, de caràcter puerocèntric, és a dir, que intenta situar el nen en el centre del procés educatiu. Quan sorgiren les crítiques als processos de memorització i reproducció literal en l’aprenentatge es començaren a infravalorar els coneixements fins al punt que algunes escoles promouen l’acció per l’acció de forma dogmàtica, sense un fi determinat. No es tracta de polaritzar el coneixement de la pràctica, ja que sense continguts teòrics sobre els quals aplicar procediments no podem arribar a un aprenentatge significatiu. Es tracta, per tant, de combinar els dos aspectes per tal d’arribar a ser competents: per exemple, els coneixements conceptuals necessiten un procés per assolir-se i aquest variarà segons l’alumne. Aquest procés requereix de procediments pràctics com l’observació, l’experimentació, etc; activitat allunyades de la simple lectura i memorització.

Com sabem, ser competent implica ser-ho en tots els àmbits possibles, per això parlem d’educació per a la vida. Zabala(2007) repassa algunes propostes que permeten la definició d’aquest concepte.
Vegem-ne dos exemples:

     1.L’informe Delors per a la UNESCO(1996) estableix quatre pilars bàsics:
        -Saber conèixer.
        -Saber fer.
        -Saber ser.
        -Saber conviure.

      2. Monereo(2005) proposa quatre grans àmbits competencials on emmarca les competències bàsiques: 
        -Aprendre a buscar informació.
        -Aprendre a comunicar-se.
        -Aprendre a col•laborar.
        -Aprendre a participar en la vida pública.

Aquestes definicions corresponen a la idea de formació integral de l’individu perquè fan referència a totes les capacitats de l’ésser humà. Aquesta formació està integrada per quatre dimensions: la social, la interpersonal, la personal i la professional.
La primera intenta un procés cap a la pau, cap a la llibertat; en definitiva, cap a la justícia social per tal d’aconseguir l’harmonia humana.
La segona fa referència a la capacitat de relacionar-se i comunicar-se per tal de conviure positivament amb els altres, cooperant i participant a totes les activitats humanes(comprensió, solidaritat,tolerància...).
La següent pretén crear ciutadans autònoms, que participin en la gestió del món social.
Finalment, sabem que l’educació ha de donar accés als ciutadans al món laboral, per tant, hem de ser competents per exercir una tasca professional de manera responsable, flexible i rigorosa.

Per aconseguir competències en aquestes dimensions, Zabala(2007) formula tres preguntes.
       1.Què és necessari saber?
       2. Que s’ha de saber fer?
       3. Com s’ha de ser?

Aquestes fan referència als continguts explicats a l’entrada anterior sobre el currículum de primària.

Per finalitzar l’entrada d’aquesta setmana resumirem breument com s’han d’ensenyar les competències. Es tracta de seguir una sèrie de criteris relacionats amb la significativitat, la complexitat de les situacions en què s’han d’utilitzar, el caràcter procedimental i el estar constituïda per una combinació de components apresos des de la funcionalitat.
A més, afegim aquest link que porta al video de la conferència que va realitzar Zabala a Eivissa per a qui vulgui aprofundir més en els seus ensenyaments.

Com a estudiant m'he plantejat moltes vegades si no podria aprendre allò que m'estaven ensenyant mitjançant exercicis pràctics. És una qüestió que molts companys compartien i manifestaven, però havent llegit Zabala, me n'adono que estàvem caient en el pensament dogmàtic de l'acció per l'acció que no hagués ajudat en res al nostre aprenentatge, de manera que els mestres que tant criticàvem a l'ESO no rebutjaven les suggerències dels seus alumnes perquè sí, sinó perquè per aprendre alguns conceptes hem d'utilitzar, ho vulguem o no, el sistema tradicional d'aprenentatge.
Això si, els mestres(sobretot d'institut) haurien d'estar més preparats en l'ensenyament de competències, ja que ells han estudiat només allò específic de la matèria que dónen. Un físic serà molt savi en el seu camp, però no haurà treballat mai mètodes pedagògics, psicologia, no haurà estudiat com ensenyar  una competència,etc; de manera que no em podrà guiar en els processos pràctics d'aprendre un coneixement conceptual per poder portar-lo a la pràctica.

A la #UIB continuam parlant de competències! #EdubateBA

A photo posted by @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 1:57pm PST

  Havent llegit la primera idea clau del llibre Como aprender y enseñar competencias,de Zabala, me n'adono de que la teoria que la majoria d'estudiants compartim sobre la forma en que ens preparen, sobre tot a l’ institut, és certa.
Nosaltres, els estudiants, som conscients des de que comencem primer de la ESO de que ens estan preparant simplement per aprovar un examen, que ens portarà a un altre, i així successivament, fins arribar a la universitat. Es tracta del sistema selectiu que anomena i critica Zabala en aquest primer capítol: els considerats aptes podran passar a aquesta institució, els altres hauran d'entrar al món laboral.

Però ambdós grups comparteixen una característica: probablement no hauran adquirit les competències necessàries per afrontar el futur que se’ls planteja.
Aquest fet es déu a que el nostre sistema ens instrueix mitjançant la memorització a curt termini, impedint l'aplicació en la vida quotidiana dels nostres coneixements.
Tot i així, cal dir que en els últims anys el sistema educatiu ha patit un gran canvi que està deixant de banda l’escola tradicional i que els estudiants ja comencen a gaudir.

  

Però “formar per a la vida” (paraules textuals de l’autor en el seu quart capítol), no es basa només en l’ensenyament de coneixements teòrics i pràctic. És necessari formar persones amb criteris i valors que puguin intervenir en la societat i fer que aquesta funcioni. Diversos drets humans i conferències realitzades per diferents organitzacions (UNESCO, UNICEF,etc) defensen la importància de desenvolupar la personalitat humana dels nens.
En aquest sentit, la feina no recau només en les escoles, sinó també en les famílies. Per aquest motiu els informes escolars estan evolucionant de manera que aquestes famílies puguin adonar-se’n de quins aspectes ha de millorar el seu fill amb ajuda dels qui l’envolten. És a dir, ja no es tracta només de qualificar una assignatura, com pot ser matemàtiques, el que Zabala ens mostra en els diferents exemples és com a les escoles es valoren diferents aspectes (actitud, maduració global, adaptació, etc) que faran que el nen arribi a un complet desenvolupament humà.