Organització de l'aula

                                                           Font:elaboració pròpia

 Com veiem les competències es fonamenten en una sèrie de caràcters, el més significatiu dels quals és el metadisciplinar. La seva ensenyança requereix d’uns espais específics per a tots els components d’aquest caràcter.  Aquestos han de permetre la reflexió (prèvia i posterior) i l’estudi teòric juntament amb l’aprenentatge sistemàtic en totes les àrees, ja que no podem aprendre un procediment sense conèixer el seu funcionament i igual que una actitud necessita una reflexió per no actuar tan sols per l’acceptació d’un grup social. D’aquesta manera es pretén que l’alumne adopti posicions crítiques, responsables, autònomes, i lliures.
  Com que aquestos continguts s’han de realitzar en el major nombre d’àrees possibles, no es pot limitar el temps, si no que s’han d’exercitar durant tota la escolaritat.

  Una estructura curricular organitzada al voltant de les disciplines convencionals impossibilita el desenvolupament de totes les competències, per això les classes magistrals i els seus mètodes expositius ja no són un mètode invàlid.  Aquestos mètodes poden servir només quan la competència exigida a l'alumne consisteix a fer enumeracions de continguts, descripció de fets, definició de teories, etc.

  I és que es tracta d'utilitzar sempre una metodologia apropiada a les particularitats de la competència a desenvolupar. Aquesta ha de ser variada, per exemple, es pot dur a terme mitjançant investigacions, anàlisi de casos, intervencions expositives,etc.

  Pel que fa a les dimensions que permeten uns mètodes variats són: una sequencia d'activitats (classe expositiva, per descobriments, per projectes.,) que permetran diferentes situacions comunicatives entre l'alumne i el mestre; unes formes d'agrupament (parelles, grups mòbils,etc.) , una forma d'establir l'espai(racons, tallers...), un sistema d'organització de continguts(globalitzadors, interdisciplinar, etc.), un ús de materials curriculars(fitxes autocorregibles, ordinadors, etc.) i un procediment per a l'avaluació(de resultats, formativa...).

  El que tampoc pot ser és que l’organització de l’aula, el temps i l’espai siguin estàtics, ja que això impedeix l’aprenentatge de moltes competències.
   L’aula ha de ser un lloc dinàmic on es combina el treball del gran grup amb el treball format per petits grups de manera que hi hagi mobilitat entre els alumnes.

  Pel que fa al temps, en alguns casos es necessita més d’una hora per poder treballar determinades competències. En canvi, aquelles que són de caràcter repetitiu haurien de tenir una durada més curta. Com sabem, els horaris actuals dels alumnes de primària són totalment estàtics, ja que totes les assignatures tenen una hora de duració.
   El mateix passa amb l’espai. Estem acostumats a donar classe dins l’aula, però en moltes ocasions és necessari moure’ns per poder treballar correctament. Les alternatives del aula són: la biblioteca, el pati, el barri, les excursions,etc.

  Els continguts també necessiten una reorganització. S’han de plantejar com a problemes reals als quals els alumnes han de donar una solució. És a dir, han de ser pròxims als alumnes per poder despertar el seu interès. És el que anomenem enfocament globalitzador.
En aquest contexte, els materials hauran de convertir-se en una ajuda pel professorat, en una font per tractar les diferents competències i s’adaptaran als diferents ritmes d’aprenentatge dels alumnes.

#EdubateBA

A photo posted by @siilviiapr on Dec 12, 2014 at 2:25am PST

Les competències segons Zabala

Ja hem parlat abans del terme competència, i és que actualment no podem parlar d’educació sense esmentar-lo, tot i que cal dir que aquest va néixer en l’àmbit laboral.
Recordem que una competència és una actuació(en la qual intervenen components actitudinals,procedimentals i conceptuals) eficient en un context determinat.

Podem aprofundir més, a partir d’una sèrie de definicions que referencia Zabala(2007), dient que una competència és la capacitat d’assumir un paper determinat en qualsevol possible context de forma efectiva i mitjançant un seguit d’accions que poden ser: coneixements, habilitats, avaluacions, presa de decisions,etc.

Per a desenvolupar-les, Zabala(2007) estableix una sèrie de passos a seguir, el punt de partida dels quals és la necessitat d’intervenir en una situació. Aquestos són:
     1.Anàlisi de la situació. Hem d’identificar-ne les dades més importants per a la resolució.
     2.Revisió dels esquemes d’actuació. Hem d’identificar quins són més adequats.
     3.Aplicació de l’esquema a la situació.
     4.Mobilització de components(actituds,procediments,fets i conceptes).

 Font: Elaboració pròpia.

L’aparició d’aquest terme va venir donada per la incapacitat d’aplicar els coneixements que anam obtenint. Llavors podríem dir que l’ensenyament ha d’apostar per la pràctica donant de banda la teoria.
Es tracta del debat on intervenen l’escola tradicional,que es centra en un aprenentatge mecanitzat, i la innovadora, de caràcter puerocèntric, és a dir, que intenta situar el nen en el centre del procés educatiu. Quan sorgiren les crítiques als processos de memorització i reproducció literal en l’aprenentatge es començaren a infravalorar els coneixements fins al punt que algunes escoles promouen l’acció per l’acció de forma dogmàtica, sense un fi determinat. No es tracta de polaritzar el coneixement de la pràctica, ja que sense continguts teòrics sobre els quals aplicar procediments no podem arribar a un aprenentatge significatiu. Es tracta, per tant, de combinar els dos aspectes per tal d’arribar a ser competents: per exemple, els coneixements conceptuals necessiten un procés per assolir-se i aquest variarà segons l’alumne. Aquest procés requereix de procediments pràctics com l’observació, l’experimentació, etc; activitat allunyades de la simple lectura i memorització.

Com sabem, ser competent implica ser-ho en tots els àmbits possibles, per això parlem d’educació per a la vida. Zabala(2007) repassa algunes propostes que permeten la definició d’aquest concepte.
Vegem-ne dos exemples:

     1.L’informe Delors per a la UNESCO(1996) estableix quatre pilars bàsics:
        -Saber conèixer.
        -Saber fer.
        -Saber ser.
        -Saber conviure.

      2. Monereo(2005) proposa quatre grans àmbits competencials on emmarca les competències bàsiques: 
        -Aprendre a buscar informació.
        -Aprendre a comunicar-se.
        -Aprendre a col•laborar.
        -Aprendre a participar en la vida pública.

Aquestes definicions corresponen a la idea de formació integral de l’individu perquè fan referència a totes les capacitats de l’ésser humà. Aquesta formació està integrada per quatre dimensions: la social, la interpersonal, la personal i la professional.
La primera intenta un procés cap a la pau, cap a la llibertat; en definitiva, cap a la justícia social per tal d’aconseguir l’harmonia humana.
La segona fa referència a la capacitat de relacionar-se i comunicar-se per tal de conviure positivament amb els altres, cooperant i participant a totes les activitats humanes(comprensió, solidaritat,tolerància...).
La següent pretén crear ciutadans autònoms, que participin en la gestió del món social.
Finalment, sabem que l’educació ha de donar accés als ciutadans al món laboral, per tant, hem de ser competents per exercir una tasca professional de manera responsable, flexible i rigorosa.

Per aconseguir competències en aquestes dimensions, Zabala(2007) formula tres preguntes.
       1.Què és necessari saber?
       2. Que s’ha de saber fer?
       3. Com s’ha de ser?

Aquestes fan referència als continguts explicats a l’entrada anterior sobre el currículum de primària.

Per finalitzar l’entrada d’aquesta setmana resumirem breument com s’han d’ensenyar les competències. Es tracta de seguir una sèrie de criteris relacionats amb la significativitat, la complexitat de les situacions en què s’han d’utilitzar, el caràcter procedimental i el estar constituïda per una combinació de components apresos des de la funcionalitat.
A més, afegim aquest link que porta al video de la conferència que va realitzar Zabala a Eivissa per a qui vulgui aprofundir més en els seus ensenyaments.

Com a estudiant m'he plantejat moltes vegades si no podria aprendre allò que m'estaven ensenyant mitjançant exercicis pràctics. És una qüestió que molts companys compartien i manifestaven, però havent llegit Zabala, me n'adono que estàvem caient en el pensament dogmàtic de l'acció per l'acció que no hagués ajudat en res al nostre aprenentatge, de manera que els mestres que tant criticàvem a l'ESO no rebutjaven les suggerències dels seus alumnes perquè sí, sinó perquè per aprendre alguns conceptes hem d'utilitzar, ho vulguem o no, el sistema tradicional d'aprenentatge.
Això si, els mestres(sobretot d'institut) haurien d'estar més preparats en l'ensenyament de competències, ja que ells han estudiat només allò específic de la matèria que dónen. Un físic serà molt savi en el seu camp, però no haurà treballat mai mètodes pedagògics, psicologia, no haurà estudiat com ensenyar  una competència,etc; de manera que no em podrà guiar en els processos pràctics d'aprendre un coneixement conceptual per poder portar-lo a la pràctica.

A la #UIB continuam parlant de competències! #EdubateBA

A photo posted by @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 1:57pm PST

El currículum de primària.

Els orígens del currículum de primària daten de l’any 1973 i neix de la urgència d’una renovació dels programes educatius de l’EGB, ja que els antics no s’ajustaven a les noves necessitats socials.
Aquest currículum té l’objectiu d’establir uns nous continguts per ensenyar a les diferents etapes educatives, així com noves metodologies que faran arribar l’educació a tota la població.
Cada centre el podrà adaptar de manera que estigui relacionat amb l’entorn d’aquest. Per a això s’estableixen tres nivells de concreció: 

  

  El primer,l’administració, reuneix tot allò que s’ha d’ensenyar(dividit en àrees de coneixement), així com orientacions sobre l’avaluació i com s’ha de fer.

  El segon nivell, el centre, situa els diferents projectes de les escoles, que concreten objectius generals i específics, els continguts més rellevants i les opcions metodològiques ideals per a la intervenció educativa del centre.

  Finalment,a l’aula,és on es plantegen les activitat i avaluacions relacionades amb els alumnes.

Paral·lelament a aquest currículum, trobem el que anomenem currículum ocult. Cal remarcar l’ importància d’aquest en l’àmbit de l’educació ja que es tracta de tot allò que aprenen els nens de forma inconscient, sense la intenció educativa del mestre.
Un exemple molt clar és el llenguatge sexista que tothom, sense voler-ho, utilitza. Quan un nen o nena s’embruta la roba, el primer que dirà el mestre és: “la mare tindrà feina amb tanta brutícia”. O si per a una classe de plàstica han de dur qualsevol tipus de ferramenta, els mestres diran als alumnes que preguntin als pares.
D’aquesta manera els nens assumeixen quin és el rol de cada sexe en la societat( de manera errònia, es clar).
Per això, nosaltres, els actuals estudiants d’educació primària i infantil, hem de començar a prendre consciència del nostre llenguatge, ja que tots volem una societat igualitària, però mai ens hem fixat en aquest tipus de detalls, que són els que els nens adapten amb major facilitat.

A continuació parlarem del projecte curricular de centre, que es crea a fi de connectar l’educació amb la cultura exterior. En aquest es concreta la flexibilitat oferta en el currículum i haurà de ser redactat per tots els professors ja que són ells qui coneixen profundament allò que han de fer.
Per afavorir aquesta integració en la cultura i en la societat és necessari entendre la cultura des de la globalitat. Per això el projecte curricular ha de treballar: les relacions dins l’aula i les relacions dels alumnes amb l’exterior;  l’ús de diferents fonts d’informació; el paper del mestre i el del propi alumne; el treball en equip; i les pautes d’organització per a determinades feines.

  

Parlar de currículum és parlar de continguts, ja que són una part molt important d’aquest. Aquestos han de ser significatius i per això l’alumne ha de participar activament en l’aprenentatge.
Podem diferenciar tres tipus de continguts:

  Els procedimentals són aquells que fan referència a allò que els alumnes han de saber fer per obtenir uns coneixements.

  Els conceptuals, fan referència a allò que s’ha de saber, als coneixements que els alumnes han de poder definir.

  Els actitudinals es refereixen a l’actitud que pot adoptar el nen cap als valors que regeixen les seves accions.  Aquestos s’interioritzen sobretot a partir de l’exemple.

Els continguts són una part indispensable del currículum, però a partir d’ells ha sorgit un debat que no deixa indiferent a ningú. Es qüestiona quins són els coneixements més rellevants en la societat actual que ha d’ensenyar l’escola; si s’ha de preparar des de tan pronte als nens  per a la vida laboral; els pares diuen que els seus fills no aprenen res; els alumnes que ja han viscut l’etapa de primària critiquen la densitat de les matèries...

Des del meu punt de vista, si que és veritat que es dóna massa importància a la finalització dels continguts  d’una assignatura. Personalment m’he trobat en moltes ocasions amb professors amb tanta pressa per acabar el temari que han fet que nosaltres, els alumnes, haguem perdut completament l’interès per la matèria, motiu pel qual, la gran majoria de la classe suspenia.

A més, en primària s’ensenyen competències a partir de la significativitat, que al seu torn requereix una sèrie de principis on el mestre ha d’intervenir per aconseguir el màxim desenvolupament del nen.
Si el principal objectiu del mestre és acabar el temari perquè es un objectiu del currículum, perd totalment l’atenció en el nen, fent que aquest pugui arribar a desentendre’s completament dels estudis que cursa. 

Tercer nivel de concreción del currículum de primaria: el aula. #EdubateBA #Magreb #Aula

Una foto publicada por @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 6:50 PST

  Havent llegit la primera idea clau del llibre Como aprender y enseñar competencias,de Zabala, me n'adono de que la teoria que la majoria d'estudiants compartim sobre la forma en que ens preparen, sobre tot a l’ institut, és certa.
Nosaltres, els estudiants, som conscients des de que comencem primer de la ESO de que ens estan preparant simplement per aprovar un examen, que ens portarà a un altre, i així successivament, fins arribar a la universitat. Es tracta del sistema selectiu que anomena i critica Zabala en aquest primer capítol: els considerats aptes podran passar a aquesta institució, els altres hauran d'entrar al món laboral.

Però ambdós grups comparteixen una característica: probablement no hauran adquirit les competències necessàries per afrontar el futur que se’ls planteja.
Aquest fet es déu a que el nostre sistema ens instrueix mitjançant la memorització a curt termini, impedint l'aplicació en la vida quotidiana dels nostres coneixements.
Tot i així, cal dir que en els últims anys el sistema educatiu ha patit un gran canvi que està deixant de banda l’escola tradicional i que els estudiants ja comencen a gaudir.

  

Però “formar per a la vida” (paraules textuals de l’autor en el seu quart capítol), no es basa només en l’ensenyament de coneixements teòrics i pràctic. És necessari formar persones amb criteris i valors que puguin intervenir en la societat i fer que aquesta funcioni. Diversos drets humans i conferències realitzades per diferents organitzacions (UNESCO, UNICEF,etc) defensen la importància de desenvolupar la personalitat humana dels nens.
En aquest sentit, la feina no recau només en les escoles, sinó també en les famílies. Per aquest motiu els informes escolars estan evolucionant de manera que aquestes famílies puguin adonar-se’n de quins aspectes ha de millorar el seu fill amb ajuda dels qui l’envolten. És a dir, ja no es tracta només de qualificar una assignatura, com pot ser matemàtiques, el que Zabala ens mostra en els diferents exemples és com a les escoles es valoren diferents aspectes (actitud, maduració global, adaptació, etc) que faran que el nen arribi a un complet desenvolupament humà.