L'avaluació

   A l'entrada anterior varem parlar sobre l'organització de l'aula per donar lloc a l'actual, en la qual parlarem d'un altre dels aspectes que cal reorganitzar: l'avaluació.

Veurem que aquesta no ha de servir per sancionar ni seleccionar l'alumnat i proposarem alternatives al clàssic examen que tothom coneix.

   Tradicionalment, el nostre sistema ha servit per seleccionar els estudiants, aquells considerats "els millors",  que anirien a la universitat.

Però no tothom pot, o vol, o necessita anar a la universitat; i aquells que hi arriben tampoc ho fan amb la preparació suficient perquè ningú mai no ens ha ensenyat a treballar la capacitat investigadora o les capacitats de comunicació oral, per exemple,  coneixements imprescindibles per a ser competents.

   Això podria fer-nos pensar que el vertader objectiu de l'ensenyament és la superació de proves, com si es tractás d'una carrera d'obstacles en la qual, per suposat, no importa des d'on has sortit, sinó que arribis el primer.

Aquest fet ens porta a l’aprenentatge mecanitzat a curt termini que només ens servirà per contestar un examen escrit.  La nota d'aquest és el que ens motivarà a realitzar els següent esforç (o en el pitjor dels casos, l'element que ens desmotivarà).

   Quan eduquem per pretendre la formació en competències, pensem en situacions reals que els nostres alumnes hauran de resoldre amb la major efectivitat possible, per tant, el seu procés avaluador ha de consistir en reconèixer si els seus esquemes d'actuació són els adequats per a superar aquestos conflictes en un context determinat.

És a dir, a clau està en elaborar activitats plantejades com a situació-problema en què els alumnes hauran de mobilitzar una sèrie de recursos a partir dels quals podrem conèixer el seu domini dels distints components i a través d'ells, de la pròpia competència.

   Pel que fa als diferents tipus de continguts, podem establir diferents tipus d'avaluació.

En el cas dels factuals, una pregunta oral o escrita és una estratègia apropiada.

Per als continguts conceptuals, els alumnes realitzaran resolucions de problemes a partir de l'ús dels conceptes.

Per als procediments, es cercaran fórmules relacionades amb activitats obertes per a comprovar la funcionalitat dels alumnes.

Finalment, els actitudinals es controlaran a classe, a partir de debats, actuacions grupals, comportaments, opinions,etc.

   Segons Neus Sanmartí "si no canvia l'avaluació, difícilment no canviarà res". Per tant, la catedràtica intenta donar alternatives en els seus escrits al clàssic examen que fan els alumnes tema rere tema així com proposa solucions per a millorar el seu rendiment.

   La competència aprendre a aprendre es pot aconseguir aprenent a autoavaluar-nos. 
Quan comencem un aprenentatge ens equivoquem sovint. Alguns estudiants són més capaços de superar els seus errors, mentre que altres tenen més dificultats. El que els diferencia és que els primers són capaços d'avaluar-se mentre que els altres han desenvolupat sistemes d'aprenentatge poc eficients.
A partir d'aquesta premissa podem observar que el problema didàctic no resideix en explicar de manera idònia sinó en saber com adaptar-se a les necessitats de cada alumne. Ens trobem davant un canvi de perspectiva en el qual ja no avaluem l'alumnat, però si les seves dificultats.

  Per ajudar els estudiants en aquest aspecte trobem els diaris de classe, on expressen el que creuen que han après i les seves dificultats. 

                                                             Font: elaboració pròpia.

   Una altra de les diferències entre els bons aprenents i els que no ho són tant té a veure amb la capacitat de pensar abans de fer.
Sempre cal dedicar un temps previ a avaluar i planificar allò que hem de fer. És important que els alumnes ho posin per escrit ja que quan es trobin davant un nou conflicte puguin anticipar-se i planificar les accions necessàries per resoldre'l. 

   Per avaluar i regular aquest aspecte trobem les bases d'orientació, que resumeixen el coneixement que els estudiants hauran d'interioritzar.
Altres instruments que ajuden aquesta planificació són els esquemes, els mapes conceptuals,etc.

   Per aconseguir superar les dificultats detectades podem utilitzar estratègies molt diverses: organitzar l'aprenentatge cooperatiu, preparar una hora de consulta setmanal, preparar diferents materials,etc.

   Un tercer aspecte que cal avaluar és si s'està fent bé o no una activitat. Per analitzar la qualitat d'una producció distingim entre els criteris de realització i els criteris de resultats. 

   Si nosaltres estam aprenent per a ser competents, l'avaluació ha de ser de tipus competencial. 

En primer lloc s'ha de revisar les activitats que es proposen per avaluar el nivell d'assoliment competencial. És a dir, entre totes les activitats que du a terme l'alumnat, cal escollir aquelles que puguin utilitzar-se per avaluar el nivell de desenvolupament d'algun component de les diferents competències. 

En aquest sentit és molt útil l’ús de la carpeta d'aprenentatge. Aquesta permet recollir les activitats dels alumnes, els seus objectius, les reflexions,etc.

   És necessari que les tasques d'avaluació orientades a valorar el desenvolupament competencial siguin contextualitzades(que plantegin un problema relacionat amb la vida real), productives( que no reprodueixin literalment les activitats realitzades per aprendre) i complexes (que obliguin a l'alumnat a mobilitzar i interrelacionar coneixements).

   Cal dir que l'avaluació ha de ser completament transparent. Els pares han d'estar informats després de cada sessió d'avaluació i el mestres han de compartir amb ells el màxim d'informació possible.
I tot i que la nota numèrica sembla ser l'element més acceptat , no permet saber en què poden ajudar als seus fills, per tant pot ser substituïda per un informe complet.
A més, els familiars haurien de tenir clar perquè s'està treballant per competències, què són, així com saber les característiques de les activitats plantejades als fills i els criteris d'avaluació utilitzats. 

   En conclusió, havent llegit les opinions de Zabala i Neus Sanmartí sobre un tema tan polèmic com és el de l'avaluació,el què més m'ha cridat l'atenció és adonar-me'n que aquells alumnes que tenien més dificultats era perquè no tenien la capacitat d'autorregular-se. Mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera i he descobert la importància del fet de saber autoavaluar-nos per a corregir els nostres errors. És un aspecte que totes les escoles haurien de treballar més ja que no se li dóna la importància que té.

Com veiem, a l'etapa preescolar l'avaluació es realotza en forma d'informe, de manera que engloba diferents competències. A primària aquest mètode es comença a perdre. #EdubateBA

Una foto publicada por @siilviiapr el Dic 12, 2014 at 2:55 PST

Organització de l'aula

                                                           Font:elaboració pròpia

 Com veiem les competències es fonamenten en una sèrie de caràcters, el més significatiu dels quals és el metadisciplinar. La seva ensenyança requereix d’uns espais específics per a tots els components d’aquest caràcter.  Aquestos han de permetre la reflexió (prèvia i posterior) i l’estudi teòric juntament amb l’aprenentatge sistemàtic en totes les àrees, ja que no podem aprendre un procediment sense conèixer el seu funcionament i igual que una actitud necessita una reflexió per no actuar tan sols per l’acceptació d’un grup social. D’aquesta manera es pretén que l’alumne adopti posicions crítiques, responsables, autònomes, i lliures.
  Com que aquestos continguts s’han de realitzar en el major nombre d’àrees possibles, no es pot limitar el temps, si no que s’han d’exercitar durant tota la escolaritat.

  Una estructura curricular organitzada al voltant de les disciplines convencionals impossibilita el desenvolupament de totes les competències, per això les classes magistrals i els seus mètodes expositius ja no són un mètode invàlid.  Aquestos mètodes poden servir només quan la competència exigida a l'alumne consisteix a fer enumeracions de continguts, descripció de fets, definició de teories, etc.

  I és que es tracta d'utilitzar sempre una metodologia apropiada a les particularitats de la competència a desenvolupar. Aquesta ha de ser variada, per exemple, es pot dur a terme mitjançant investigacions, anàlisi de casos, intervencions expositives,etc.

  Pel que fa a les dimensions que permeten uns mètodes variats són: una sequencia d'activitats (classe expositiva, per descobriments, per projectes.,) que permetran diferentes situacions comunicatives entre l'alumne i el mestre; unes formes d'agrupament (parelles, grups mòbils,etc.) , una forma d'establir l'espai(racons, tallers...), un sistema d'organització de continguts(globalitzadors, interdisciplinar, etc.), un ús de materials curriculars(fitxes autocorregibles, ordinadors, etc.) i un procediment per a l'avaluació(de resultats, formativa...).

  El que tampoc pot ser és que l’organització de l’aula, el temps i l’espai siguin estàtics, ja que això impedeix l’aprenentatge de moltes competències.
   L’aula ha de ser un lloc dinàmic on es combina el treball del gran grup amb el treball format per petits grups de manera que hi hagi mobilitat entre els alumnes.

  Pel que fa al temps, en alguns casos es necessita més d’una hora per poder treballar determinades competències. En canvi, aquelles que són de caràcter repetitiu haurien de tenir una durada més curta. Com sabem, els horaris actuals dels alumnes de primària són totalment estàtics, ja que totes les assignatures tenen una hora de duració.
   El mateix passa amb l’espai. Estem acostumats a donar classe dins l’aula, però en moltes ocasions és necessari moure’ns per poder treballar correctament. Les alternatives del aula són: la biblioteca, el pati, el barri, les excursions,etc.

  Els continguts també necessiten una reorganització. S’han de plantejar com a problemes reals als quals els alumnes han de donar una solució. És a dir, han de ser pròxims als alumnes per poder despertar el seu interès. És el que anomenem enfocament globalitzador.
En aquest contexte, els materials hauran de convertir-se en una ajuda pel professorat, en una font per tractar les diferents competències i s’adaptaran als diferents ritmes d’aprenentatge dels alumnes.

#EdubateBA

A photo posted by @siilviiapr on Dec 12, 2014 at 2:25am PST

L'aprenentatge significatiu i funcional. Els 10 principis psicopedagògics.

  En entrades anteriors hem parlat del capítol “Como aprender y enseñar competencias”, de Zabala.  En aquest apartat seguirem parlant de competències, concretament, de la seva significativitat i funcionalitat.

  Diem que un aprenentatge és significatiu quan,una vegada l’hem adquirit en l’estructura cognoscitiva ,és capaç de donar solució a problemes de la vida real. 
Les competències impliquen una mobilització de diferents recursos (coneixements,procediments i actituds)que han d’haver estat adquirits de la forma més significativa possible per a que aquestes siguin funcionals. És impossible que un nen sigui competent en determinada matèria si es treballa mitjançant l’aprenentatge mecànic, és a dir, mitjançant la repetició i memorització de conceptes (procediment adquirit de l’escola tradicional).

  

  L’aprenentage de competències està lligat a les condicions que s’han de donar per a que aquest sigui el més significatiu i funcional possible. Per això les teories constructivistes han elaborat un marc teòric que estableix les condicions ideals per a que un aprenentatge tingui les característiques anomenades. És tracta dels deu principis psicopedagògics.

  

  El primer de tots és esquemes de coneixement i conceptes previs. Podem configurar la nostra ment a partir de esquemes de coneixement. A mesura que passa el temps, aquestos es revisen, es modifiquen, i es tornen més complexos. D’aquesta manera qualsevol aprenentatge nou es construirà a partir dels ja existents.

  

  El segon parla de la vinculació profunda entre nous continguts i els coneixements previs.  L’aprenentatge es produeix quan s’estableixen relacions profundes entre allò que ja formava part de la estructura cognoscitiva i els nous continguts. Per exemple, un estudiant no pot resoldre equacions si no ha après abans a sumar,restar, multiplicar i dividir. Aquestes operacions més bàsiques han d’haver estat assolides profundament i si no és així l’aprenentatge de les equacions serà deficitari.

  

  Però cada alumne és diferent, cada un té un nivell de desenvolupament (tercer principi psicopedagògic) diferent.  Com hem dit anteriorment, els nostres esquemes de coneixements es revisen, es contrasten, es modifiquen,etc. Però això no és sempre possible, sinó que dependrà de les capacitats cognitives de cada alumne.
Imaginem una classe de vint-i-cinc alumnes, tots diferents. Adaptar-nos a ells podria ser una tasca complicada. En el següent principi plantegem una possible solució.

   Ens trobem en la zona de desenvolupament pròxim, és a dir la distància entre allò que ja coneixem i allò que volem aprendre i  en la qual el mestre intervindrà  per a aconseguir els nostres objectius. És el que Vigotsky  va anomenar socioconstructivisme, és a dir l’ intervenció d’un altra persona en el procés d’aprenentatge.
En el principi anterior hem plantejat el possible problema d’una classe amb vint-i-cinc alumnes. A partir d’aquest principi, podríem considerar com a possible solució el fet d’agrupar per parelles els nens, de manera que per exemple, a un que li vagin bé les equacions(sense ser excel·lent en matemàtiques)  pugui ajudar a l’altre que tingui més dificultats en la resolució de les operacions. Sempre sota la supervisió del mestre,es clar.

  

  Un altre factor important que intervé en el procés d’aprenentatge és la disposició cap a aquest. No només és important la capacitat cognitiva del nen, sinó també el seu equilibri personal, les seves relacions interpersonals i la inserció social.
Imaginem que anem a cinquè de primària i el nostre millor amic se’n va a viure a un altre país. Probablement durant un temps la nostra atenció a classe serà deficitària i tindrem problemes per estar al dia amb la nostra feina.
Un altre clar exemple és el cas del nen que a casa està patint els efectes d’un divorci. Probablement no només tindrà problemes amb els estudis, sinó  també a l’hora de relacionar-se amb els companys.

  

  El sisè principi parla de la significativitat i funcionalitat dels nous continguts. Una de les condicions principals per a que un aprenentatge sigui significatiu és que l’estudiant li pugui atribuir sentit.

  

  A continuació parlem de l’activitat mental i el conflicte cognitiu. Per a que l’aprenentatge es produeixi, és necessari el paper actiu de l’alumne. És ell qui ha de desenvolupar l’activitat mental per a poder refer els seus esquemes de coneixement(anomenats en el primer principi).
Però no es tracta de “fer per fer”, sinó que les activitats realitzades han de tenir un sentit, per exemple: l’observació, l’anàlisi, les aplicacions en contextos diversos,etc.
Record les excursions que fèiem quan anàvem a primària per a després analitzar a classe tot el que havíem après mitjançant fitxes, treballs en grups, etc. Record treballs sobre incendis, sobre sitges, sobre flora eivissenca.  D’aquesta manera es reflecteix la importància de les sortides escolars.

  

  L’octau principi parla de l’actitud favorable,sentit i motivació.  Com hem dit, per a que es realitzi un aprenentatge és necessari el paper actiu de l’alumne, que haurà de tenir una actitud favorable i certa motivació envers l’objecte d’estudi.

  

  Ja apunt d’acabar trobem els conceptes d’autoestima,autoconcepte i expectatives. Les expectatives d’èxit que provenen de idees que tenim de nosaltres mateixos són determinants per a desenvolupar una actitud favorable envers els continguts i feines que determinen l’aprenentatge.

  

  Finalment una reflexió sobre el propi aprenentatge és fonamental per a que aquest sigui més profund i  per facilitar-ne els nous

  Com veiem tots els principis estan relacionats entre si i formen les bases necessàries per a poder realitzar un aprenentatge significatiu. Un mestre hauria de ser capaç d’intervenir en tots aquestos aspectes. En un principi pot parèixer lògic que ho ha de fer, però no oblidem la quantitat de matèria que ha de donar. Ens trobem de nou davant un aspecte de l’escola tradicional que s’hauria de canviar. Retallar matèria per a que el mestre es pugui centrar del tot en els seus alumnes per tal de que puguin assolir el màxim rendiment possible i no caure en l’aprenentatge mecànic.

Font: elaboració pròpia.

  Havent llegit la primera idea clau del llibre Como aprender y enseñar competencias,de Zabala, me n'adono de que la teoria que la majoria d'estudiants compartim sobre la forma en que ens preparen, sobre tot a l’ institut, és certa.
Nosaltres, els estudiants, som conscients des de que comencem primer de la ESO de que ens estan preparant simplement per aprovar un examen, que ens portarà a un altre, i així successivament, fins arribar a la universitat. Es tracta del sistema selectiu que anomena i critica Zabala en aquest primer capítol: els considerats aptes podran passar a aquesta institució, els altres hauran d'entrar al món laboral.

Però ambdós grups comparteixen una característica: probablement no hauran adquirit les competències necessàries per afrontar el futur que se’ls planteja.
Aquest fet es déu a que el nostre sistema ens instrueix mitjançant la memorització a curt termini, impedint l'aplicació en la vida quotidiana dels nostres coneixements.
Tot i així, cal dir que en els últims anys el sistema educatiu ha patit un gran canvi que està deixant de banda l’escola tradicional i que els estudiants ja comencen a gaudir.

  

Però “formar per a la vida” (paraules textuals de l’autor en el seu quart capítol), no es basa només en l’ensenyament de coneixements teòrics i pràctic. És necessari formar persones amb criteris i valors que puguin intervenir en la societat i fer que aquesta funcioni. Diversos drets humans i conferències realitzades per diferents organitzacions (UNESCO, UNICEF,etc) defensen la importància de desenvolupar la personalitat humana dels nens.
En aquest sentit, la feina no recau només en les escoles, sinó també en les famílies. Per aquest motiu els informes escolars estan evolucionant de manera que aquestes famílies puguin adonar-se’n de quins aspectes ha de millorar el seu fill amb ajuda dels qui l’envolten. És a dir, ja no es tracta només de qualificar una assignatura, com pot ser matemàtiques, el que Zabala ens mostra en els diferents exemples és com a les escoles es valoren diferents aspectes (actitud, maduració global, adaptació, etc) que faran que el nen arribi a un complet desenvolupament humà.