L'avaluació

   A l'entrada anterior varem parlar sobre l'organització de l'aula per donar lloc a l'actual, en la qual parlarem d'un altre dels aspectes que cal reorganitzar: l'avaluació.

Veurem que aquesta no ha de servir per sancionar ni seleccionar l'alumnat i proposarem alternatives al clàssic examen que tothom coneix.

   Tradicionalment, el nostre sistema ha servit per seleccionar els estudiants, aquells considerats "els millors",  que anirien a la universitat.

Però no tothom pot, o vol, o necessita anar a la universitat; i aquells que hi arriben tampoc ho fan amb la preparació suficient perquè ningú mai no ens ha ensenyat a treballar la capacitat investigadora o les capacitats de comunicació oral, per exemple,  coneixements imprescindibles per a ser competents.

   Això podria fer-nos pensar que el vertader objectiu de l'ensenyament és la superació de proves, com si es tractás d'una carrera d'obstacles en la qual, per suposat, no importa des d'on has sortit, sinó que arribis el primer.

Aquest fet ens porta a l’aprenentatge mecanitzat a curt termini que només ens servirà per contestar un examen escrit.  La nota d'aquest és el que ens motivarà a realitzar els següent esforç (o en el pitjor dels casos, l'element que ens desmotivarà).

   Quan eduquem per pretendre la formació en competències, pensem en situacions reals que els nostres alumnes hauran de resoldre amb la major efectivitat possible, per tant, el seu procés avaluador ha de consistir en reconèixer si els seus esquemes d'actuació són els adequats per a superar aquestos conflictes en un context determinat.

És a dir, a clau està en elaborar activitats plantejades com a situació-problema en què els alumnes hauran de mobilitzar una sèrie de recursos a partir dels quals podrem conèixer el seu domini dels distints components i a través d'ells, de la pròpia competència.

   Pel que fa als diferents tipus de continguts, podem establir diferents tipus d'avaluació.

En el cas dels factuals, una pregunta oral o escrita és una estratègia apropiada.

Per als continguts conceptuals, els alumnes realitzaran resolucions de problemes a partir de l'ús dels conceptes.

Per als procediments, es cercaran fórmules relacionades amb activitats obertes per a comprovar la funcionalitat dels alumnes.

Finalment, els actitudinals es controlaran a classe, a partir de debats, actuacions grupals, comportaments, opinions,etc.

   Segons Neus Sanmartí "si no canvia l'avaluació, difícilment no canviarà res". Per tant, la catedràtica intenta donar alternatives en els seus escrits al clàssic examen que fan els alumnes tema rere tema així com proposa solucions per a millorar el seu rendiment.

   La competència aprendre a aprendre es pot aconseguir aprenent a autoavaluar-nos. 
Quan comencem un aprenentatge ens equivoquem sovint. Alguns estudiants són més capaços de superar els seus errors, mentre que altres tenen més dificultats. El que els diferencia és que els primers són capaços d'avaluar-se mentre que els altres han desenvolupat sistemes d'aprenentatge poc eficients.
A partir d'aquesta premissa podem observar que el problema didàctic no resideix en explicar de manera idònia sinó en saber com adaptar-se a les necessitats de cada alumne. Ens trobem davant un canvi de perspectiva en el qual ja no avaluem l'alumnat, però si les seves dificultats.

  Per ajudar els estudiants en aquest aspecte trobem els diaris de classe, on expressen el que creuen que han après i les seves dificultats. 

                                                             Font: elaboració pròpia.

   Una altra de les diferències entre els bons aprenents i els que no ho són tant té a veure amb la capacitat de pensar abans de fer.
Sempre cal dedicar un temps previ a avaluar i planificar allò que hem de fer. És important que els alumnes ho posin per escrit ja que quan es trobin davant un nou conflicte puguin anticipar-se i planificar les accions necessàries per resoldre'l. 

   Per avaluar i regular aquest aspecte trobem les bases d'orientació, que resumeixen el coneixement que els estudiants hauran d'interioritzar.
Altres instruments que ajuden aquesta planificació són els esquemes, els mapes conceptuals,etc.

   Per aconseguir superar les dificultats detectades podem utilitzar estratègies molt diverses: organitzar l'aprenentatge cooperatiu, preparar una hora de consulta setmanal, preparar diferents materials,etc.

   Un tercer aspecte que cal avaluar és si s'està fent bé o no una activitat. Per analitzar la qualitat d'una producció distingim entre els criteris de realització i els criteris de resultats. 

   Si nosaltres estam aprenent per a ser competents, l'avaluació ha de ser de tipus competencial. 

En primer lloc s'ha de revisar les activitats que es proposen per avaluar el nivell d'assoliment competencial. És a dir, entre totes les activitats que du a terme l'alumnat, cal escollir aquelles que puguin utilitzar-se per avaluar el nivell de desenvolupament d'algun component de les diferents competències. 

En aquest sentit és molt útil l’ús de la carpeta d'aprenentatge. Aquesta permet recollir les activitats dels alumnes, els seus objectius, les reflexions,etc.

   És necessari que les tasques d'avaluació orientades a valorar el desenvolupament competencial siguin contextualitzades(que plantegin un problema relacionat amb la vida real), productives( que no reprodueixin literalment les activitats realitzades per aprendre) i complexes (que obliguin a l'alumnat a mobilitzar i interrelacionar coneixements).

   Cal dir que l'avaluació ha de ser completament transparent. Els pares han d'estar informats després de cada sessió d'avaluació i el mestres han de compartir amb ells el màxim d'informació possible.
I tot i que la nota numèrica sembla ser l'element més acceptat , no permet saber en què poden ajudar als seus fills, per tant pot ser substituïda per un informe complet.
A més, els familiars haurien de tenir clar perquè s'està treballant per competències, què són, així com saber les característiques de les activitats plantejades als fills i els criteris d'avaluació utilitzats. 

   En conclusió, havent llegit les opinions de Zabala i Neus Sanmartí sobre un tema tan polèmic com és el de l'avaluació,el què més m'ha cridat l'atenció és adonar-me'n que aquells alumnes que tenien més dificultats era perquè no tenien la capacitat d'autorregular-se. Mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera i he descobert la importància del fet de saber autoavaluar-nos per a corregir els nostres errors. És un aspecte que totes les escoles haurien de treballar més ja que no se li dóna la importància que té.

Com veiem, a l'etapa preescolar l'avaluació es realotza en forma d'informe, de manera que engloba diferents competències. A primària aquest mètode es comença a perdre. #EdubateBA

Una foto publicada por @siilviiapr el Dic 12, 2014 at 2:55 PST

El currículum de primària.

Els orígens del currículum de primària daten de l’any 1973 i neix de la urgència d’una renovació dels programes educatius de l’EGB, ja que els antics no s’ajustaven a les noves necessitats socials.
Aquest currículum té l’objectiu d’establir uns nous continguts per ensenyar a les diferents etapes educatives, així com noves metodologies que faran arribar l’educació a tota la població.
Cada centre el podrà adaptar de manera que estigui relacionat amb l’entorn d’aquest. Per a això s’estableixen tres nivells de concreció: 

  

  El primer,l’administració, reuneix tot allò que s’ha d’ensenyar(dividit en àrees de coneixement), així com orientacions sobre l’avaluació i com s’ha de fer.

  El segon nivell, el centre, situa els diferents projectes de les escoles, que concreten objectius generals i específics, els continguts més rellevants i les opcions metodològiques ideals per a la intervenció educativa del centre.

  Finalment,a l’aula,és on es plantegen les activitat i avaluacions relacionades amb els alumnes.

Paral·lelament a aquest currículum, trobem el que anomenem currículum ocult. Cal remarcar l’ importància d’aquest en l’àmbit de l’educació ja que es tracta de tot allò que aprenen els nens de forma inconscient, sense la intenció educativa del mestre.
Un exemple molt clar és el llenguatge sexista que tothom, sense voler-ho, utilitza. Quan un nen o nena s’embruta la roba, el primer que dirà el mestre és: “la mare tindrà feina amb tanta brutícia”. O si per a una classe de plàstica han de dur qualsevol tipus de ferramenta, els mestres diran als alumnes que preguntin als pares.
D’aquesta manera els nens assumeixen quin és el rol de cada sexe en la societat( de manera errònia, es clar).
Per això, nosaltres, els actuals estudiants d’educació primària i infantil, hem de començar a prendre consciència del nostre llenguatge, ja que tots volem una societat igualitària, però mai ens hem fixat en aquest tipus de detalls, que són els que els nens adapten amb major facilitat.

A continuació parlarem del projecte curricular de centre, que es crea a fi de connectar l’educació amb la cultura exterior. En aquest es concreta la flexibilitat oferta en el currículum i haurà de ser redactat per tots els professors ja que són ells qui coneixen profundament allò que han de fer.
Per afavorir aquesta integració en la cultura i en la societat és necessari entendre la cultura des de la globalitat. Per això el projecte curricular ha de treballar: les relacions dins l’aula i les relacions dels alumnes amb l’exterior;  l’ús de diferents fonts d’informació; el paper del mestre i el del propi alumne; el treball en equip; i les pautes d’organització per a determinades feines.

  

Parlar de currículum és parlar de continguts, ja que són una part molt important d’aquest. Aquestos han de ser significatius i per això l’alumne ha de participar activament en l’aprenentatge.
Podem diferenciar tres tipus de continguts:

  Els procedimentals són aquells que fan referència a allò que els alumnes han de saber fer per obtenir uns coneixements.

  Els conceptuals, fan referència a allò que s’ha de saber, als coneixements que els alumnes han de poder definir.

  Els actitudinals es refereixen a l’actitud que pot adoptar el nen cap als valors que regeixen les seves accions.  Aquestos s’interioritzen sobretot a partir de l’exemple.

Els continguts són una part indispensable del currículum, però a partir d’ells ha sorgit un debat que no deixa indiferent a ningú. Es qüestiona quins són els coneixements més rellevants en la societat actual que ha d’ensenyar l’escola; si s’ha de preparar des de tan pronte als nens  per a la vida laboral; els pares diuen que els seus fills no aprenen res; els alumnes que ja han viscut l’etapa de primària critiquen la densitat de les matèries...

Des del meu punt de vista, si que és veritat que es dóna massa importància a la finalització dels continguts  d’una assignatura. Personalment m’he trobat en moltes ocasions amb professors amb tanta pressa per acabar el temari que han fet que nosaltres, els alumnes, haguem perdut completament l’interès per la matèria, motiu pel qual, la gran majoria de la classe suspenia.

A més, en primària s’ensenyen competències a partir de la significativitat, que al seu torn requereix una sèrie de principis on el mestre ha d’intervenir per aconseguir el màxim desenvolupament del nen.
Si el principal objectiu del mestre és acabar el temari perquè es un objectiu del currículum, perd totalment l’atenció en el nen, fent que aquest pugui arribar a desentendre’s completament dels estudis que cursa. 

Tercer nivel de concreción del currículum de primaria: el aula. #EdubateBA #Magreb #Aula

Una foto publicada por @siilviiapr on Nov 11, 2014 at 6:50 PST