Recordem que una competència és una actuació(en la qual intervenen components actitudinals,procedimentals i conceptuals) eficient en un context determinat.
Podem aprofundir més, a partir d’una sèrie de definicions que referencia Zabala(2007), dient que una competència és la capacitat d’assumir un paper determinat en qualsevol possible context de forma efectiva i mitjançant un seguit d’accions que poden ser: coneixements, habilitats, avaluacions, presa de decisions,etc.
Per a desenvolupar-les, Zabala(2007) estableix una sèrie de passos a seguir, el punt de partida dels quals és la necessitat d’intervenir en una situació. Aquestos són:
1.Anàlisi de la situació. Hem d’identificar-ne les dades més importants per a la resolució.
2.Revisió dels esquemes d’actuació. Hem d’identificar quins són més adequats.
3.Aplicació de l’esquema a la situació.
4.Mobilització de components(actituds,procediments,fets i conceptes).
Font: Elaboració pròpia.
Es tracta del debat on intervenen l’escola tradicional,que es centra en un aprenentatge mecanitzat, i la innovadora, de caràcter puerocèntric, és a dir, que intenta situar el nen en el centre del procés educatiu. Quan sorgiren les crítiques als processos de memorització i reproducció literal en l’aprenentatge es començaren a infravalorar els coneixements fins al punt que algunes escoles promouen l’acció per l’acció de forma dogmàtica, sense un fi determinat. No es tracta de polaritzar el coneixement de la pràctica, ja que sense continguts teòrics sobre els quals aplicar procediments no podem arribar a un aprenentatge significatiu. Es tracta, per tant, de combinar els dos aspectes per tal d’arribar a ser competents: per exemple, els coneixements conceptuals necessiten un procés per assolir-se i aquest variarà segons l’alumne. Aquest procés requereix de procediments pràctics com l’observació, l’experimentació, etc; activitat allunyades de la simple lectura i memorització.
Com sabem, ser competent implica ser-ho en tots els àmbits possibles, per això parlem d’educació per a la vida. Zabala(2007) repassa algunes propostes que permeten la definició d’aquest concepte.
Vegem-ne dos exemples:
1.L’informe Delors per a la UNESCO(1996) estableix quatre pilars bàsics:
-Saber conèixer.
-Saber fer.
-Saber ser.
-Saber conviure.
2. Monereo(2005) proposa quatre grans àmbits competencials on emmarca les competències bàsiques:
-Aprendre a buscar informació.
-Aprendre a comunicar-se.
-Aprendre a col•laborar.
-Aprendre a participar en la vida pública.
Aquestes definicions corresponen a la idea de formació integral de l’individu perquè fan referència a totes les capacitats de l’ésser humà. Aquesta formació està integrada per quatre dimensions: la social, la interpersonal, la personal i la professional.
La primera intenta un procés cap a la pau, cap a la llibertat; en definitiva, cap a la justícia social per tal d’aconseguir l’harmonia humana.
La segona fa referència a la capacitat de relacionar-se i comunicar-se per tal de conviure positivament amb els altres, cooperant i participant a totes les activitats humanes(comprensió, solidaritat,tolerància...).
La següent pretén crear ciutadans autònoms, que participin en la gestió del món social.
Finalment, sabem que l’educació ha de donar accés als ciutadans al món laboral, per tant, hem de ser competents per exercir una tasca professional de manera responsable, flexible i rigorosa.
Per aconseguir competències en aquestes dimensions, Zabala(2007) formula tres preguntes.
1.Què és necessari saber?
2. Que s’ha de saber fer?
3. Com s’ha de ser?
Aquestes fan referència als continguts explicats a l’entrada anterior sobre el currículum de primària.
Per finalitzar l’entrada d’aquesta setmana resumirem breument com s’han d’ensenyar les competències. Es tracta de seguir una sèrie de criteris relacionats amb la significativitat, la complexitat de les situacions en què s’han d’utilitzar, el caràcter procedimental i el estar constituïda per una combinació de components apresos des de la funcionalitat.
A més, afegim aquest link que porta al video de la conferència que va realitzar Zabala a Eivissa per a qui vulgui aprofundir més en els seus ensenyaments.
Com a estudiant m'he plantejat moltes vegades si no podria aprendre allò que m'estaven ensenyant mitjançant exercicis pràctics. És una qüestió que molts companys compartien i manifestaven, però havent llegit Zabala, me n'adono que estàvem caient en el pensament dogmàtic de l'acció per l'acció que no hagués ajudat en res al nostre aprenentatge, de manera que els mestres que tant criticàvem a l'ESO no rebutjaven les suggerències dels seus alumnes perquè sí, sinó perquè per aprendre alguns conceptes hem d'utilitzar, ho vulguem o no, el sistema tradicional d'aprenentatge.
Això si, els mestres(sobretot d'institut) haurien d'estar més preparats en l'ensenyament de competències, ja que ells han estudiat només allò específic de la matèria que dónen. Un físic serà molt savi en el seu camp, però no haurà treballat mai mètodes pedagògics, psicologia, no haurà estudiat com ensenyar una competència,etc; de manera que no em podrà guiar en els processos pràctics d'aprendre un coneixement conceptual per poder portar-lo a la pràctica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario